Retalls

Hem recorregut carrers per on tantes altres vegades havíem passat, ara però, agafats de la mà descobrim detalls que abans ens havien passat desapercebuts. Eixe Benimaclet tan estimat i enyorat, que ens ha oferit tantes possibilitats cada dia. Una cervesa ben freda que bevem enmig d’una conversa que no acaba. Cançons de lluita en directe, avis que resisteixen al barri de sempre, que encara podria ser un poble de l’horta. Un got de mistela negra amb gel i amistats que es fan fortes.

I quantes coses per descobrir al barri vell! Carrerons que mai havíem trepitjat, campanes estrepitoses i façanes que callen tot el que han vist durant segles. Versos que ressonen a la porta del mercat central i que només nosaltres escoltem, mentre la resta del món ens ignora i fa la seua. No hi havia a València unes cames com les teues.

Passegem pel riu, incansables, recordem Vivers i ens abracem a les baranes del riu. Arribem al Gulliver i evoquem la infantesa. Quan ens trobem amb la ciutat que ells anomenen de l’art, recordem els problemes de tot el que ens envolta. Però hui estem contents, no volem pensar-ho.

La mar, blava i calmada, ens tranquil·litza enmig d’una multitud de diumenge solejat. Algunes cases reivindiquen amb cartells ben visibles una rehabilitació sense destrucció. No hem pogut passejar pels carrers del Cabanyal, ens hem conformat  amb unes quantes façanes precioses i una pintada ben crítica amb la situació. Ja tindrem temps, però.  

Silenci i impunitat

Ja fa un any que els estudiants de l’institut Lluís Vives van eixir a la porta del centre, tallant el trànsit, per protestar en contra de les retallades que estaven deixant l’institut sense recursos. La policia actuà com autèntics salvatges amb una violència desorbitada i amb diverses detencions. Aquest fet fou l’espurna que va encendre la flama i, durant els dies posteriors, un seguit de concentracions a les portes de l’institut, que cada vegada acollien a més i més gent de tot tipus, foren represes durament amb una violència i un exèrcit de policies  insòlit a un estat democràtic.

Encara em recorren calfreds per tot el cos al recordar aquella València plena de furgons policials dirigint-se a tota velocitat cap a la gent per tal de dissoldre’ls. La gent més gran dient que ni tan sols a la transició havien vist una cosa igual. Les corregudes i la por cada vegada que decidien tornar a remetre contra els manifestants, el soroll dels trets i l’helicòpter que dia i nit vigilava la zona universitària i el centre de la ciutat.

Durant una setmana vam ser el centre d’atenció de l’estat i de la resta d’Europa. Mitjans de comunicació internacionals publicaven fotografies de la brutal violència, mentre televisions i mitjans del propi estat censuraven o tergiversaven els fets amb gran malícia.

Va ser durant eixos dies quan vaig prendre una consciència total que no vivíem en una democràcia, i que les coses no havien canviat gens des de feia trenta anys. Com jo, milers de persones vam demostrar-li al món que la repressió no callaria València, sinó que ens estava fent més i més forts. Cada vegada érem més i ells ja no podien fer res, s’havien clavat en un bon merder, merder del qual van eixir totalment impunes.

Hui, un any després, recorde eixos moments des d’una València que m’acull per uns dies. Aquesta vesprada tornarem a omplir els carrers de la ciutat per mostrar-li al món que no ens hem oblidat, que hi ha molts responsables que segueixen als seus llocs de treball després d’haver-se comportat com autèntics éssers totalitaris. Que no callarem davant de la societat que volen imposar-nos, una societat de conformisme, passivitat i silenci.

Un fred caòtic

Camines entre gel amb les teues botes noves que t'ajuden a no relliscar. Vas jugant a posar els peus en aquells blocs de gel que pareixen més durs i estables, però de tant en tant falles i t'enfonses en un abisme d'aigua bruta. Sembla una tonteria, però l'operació és ben complicada, al mateix temps que penses on serà millor posar el peu i pegues, ara un pas llarg, ara un botet, has d'anar esquivant les estalactites afilades que cauen dels edificis com projectils disposats a travessar-te, i les gotes d'aigua que inevitablement et cauen al cap i les sents desplaçar-se per dins del teu cos fins arribar als peus, per on tornen a eixir a la caòtica superfície gelada. I mentre tot això ocórre, somrius al veure com l'home que va al teu davant, amb un barret de pèl que es confòn amb el seu propi pèl, camina com si estiguera jugant al sambori. Tot i això, sempre hi ha qui et mira com si fores d'un altre planeta, aleshores t'entren ganes de dir-li que sí, que fa uns mesos aterrares d'un país ben càlid i que tot això és nou per a tu. Però calles, somrius i segueixes el teu camí, observant una ciutat completament nova als teus ulls, malgrat el temps que fa que hi vius, i que no te l'acabaries mai.

Budapest

El riu que abans servia per separar dues ciutats, ara s’ha convertit en l’eix d’unió entre les dues parts de la ciutat. El Danubi, ample i imperant amb tots els seus ponts,  em recorda al Sena passant pel mig de Paris. Bucarest és conegut com el Paris de l’est o micul Paris, per la vinculació que va haver amb aquesta ciutat en el període d’entreguerres, i els romanesos se’n senten ben orgullosos d’això. Però estèticament, Budapest em va recordar més a aquesta ciutat. Encara que estic segura que aquesta valoració no li faria gens de gràcia a cap romanés, ja que eixe sentiment de rivalitat i rebuig encara existeix avui entre la majoria d'habitants d'ambdós països.

Captivada per la bellesa de la ciutat, em vaig sorprendre més encara quan em vaig adonar que els cotxes circulaven per on tocava i fins i tot et deixaven passar quan no hi havia un pas de vianants, que els carrers estaven nets i que la gent era amable. Les bicis recorrien les grans avingudes sense perill de ser atropellades, la gent feia esport per tots els carrers, i la gastronomia ens feia gaudir d’àpats deliciosos. A més, eixir de festa i passar hores i hores al Simpla, eixe lloc que tant ens va sorprendre, no equivalia a respirar fum i més fum durant eixa nit i el matí posterior. En definitiva, havíem tornat a allò que entenem per una ciutat europea. Ens va sorprendre molt positivament i la vam gaudir mentre poguérem. 

Sincerament, tornar a la realitat de Bucarest se’m feia un poc complicat després d’haver passat uns dies així. Però després de tot, me n’he adonat que el món està ple de ciutats d’eixe tipus, i que el caos de Bucarest és més difícil de trobar. Crec que estic vivint a una de les ciutats més diferents a tot allò que he conegut fins ara, i això és un privilegi que cal aprofitar mentre duren aquests mesos.

 

Herastrau i la tardor

Mai l'havia vist tan bonic com hui. Definitivament, el vestit de la tardor és el que millor li queda. Els rojos, taronges i marrons es barregen amb el verd de sempre. Les fulles ho omplin tot, perfumant el reducte més pur de la ciutat amb l'olor de la tardor, una barreja d'olor a terra mullada i castanyes que em transporta a moments d'infantesa a l'escola, amb les castanyes torrades i les cançons populars. 

Els últims raigs de sol m'han permés gaudir d'una llum màgica. Ara, asseguda davant del llac, observe el reflex d'eixos colors a l'aigua, com si d'un quadre impressionista es tractara. Estic segura que si Monet haguera descobert aquest paisatge únic, hauria passat hores i hores dibuixant-lo segons les diferents tonalitats de la llum del dia. 

Què deu fer, deu graus? Huit? Els meus peus i la meua cara són els qui més noten la frescor, però resulta encara agradable. No són les cinc i ja comença a fosquejar, de manera que reprendre el camí cap a casa és l'única opció si vull tornar a gaudir del parc abans que la foscor l'envaïsca. Una cosa, però, tinc ben clara, tornaré a gaudir-lo abans que es lleve el vestit i quede totalment nu, entregat al gris i trist hivern.