Camines entre gel amb les teues botes noves que t'ajuden a no relliscar. Vas jugant a posar els peus en aquells blocs de gel que pareixen més durs i estables, però de tant en tant falles i t'enfonses en un abisme d'aigua bruta. Sembla una tonteria, però l'operació és ben complicada, al mateix temps que penses on serà millor posar el peu i pegues, ara un pas llarg, ara un botet, has d'anar esquivant les estalactites afilades que cauen dels edificis com projectils disposats a travessar-te, i les gotes d'aigua que inevitablement et cauen al cap i les sents desplaçar-se per dins del teu cos fins arribar als peus, per on tornen a eixir a la caòtica superfície gelada. I mentre tot això ocórre, somrius al veure com l'home que va al teu davant, amb un barret de pèl que es confòn amb el seu propi pèl, camina com si estiguera jugant al sambori. Tot i això, sempre hi ha qui et mira com si fores d'un altre planeta, aleshores t'entren ganes de dir-li que sí, que fa uns mesos aterrares d'un país ben càlid i que tot això és nou per a tu. Però calles, somrius i segueixes el teu camí, observant una ciutat completament nova als teus ulls, malgrat el temps que fa que hi vius, i que no te l'acabaries mai.
