Qui ens anava a dir que arribaria l’hivern, un
quinze de novembre, quan ja començava a fer-se’ns estrany caminar per Blasco Ibáñez amb els
genolls a l’aire. Que ens pillaria desprevinguts, però respiraríem alleujats,
amb la sensació que les coses estan en ordre o, almenys, un poc més ordenades
que uns dies abans. I qui hauria dit que, eixe divendres en què l’hivern
arribava, ens sentíriem tan còmodes a casa, entre muntanyes de llibres i de
treballs que reclamaven, discretament, un poc d’atenció.
