Laura acaba de complir tres anys, però és tan
menudeta, que sembla que en tinga dos. Té uns ulls verds immensos, i quan et
mira pots veure en ells algunes de les moltes coses que ha viscut en tant poc
de temps. Laura ha estat dos anys i mig vagant amunt i avall, sense saber per què.
Des de fa uns mesos, ha trobat un lloc nou ple de xiquets, on la tracten bé,
però així i tot, segueix fugint dels adults, que no li inspiren cap confiança. Ara
que, a la fi, ha trobat aquest lloc, li costa anar cada setmana a la seua nova
casa, té por que aquesta estabilitat torne a trencar-se. A Laura li encanta dir
que no, sempre, encara que en realitat vulga dir que sí. No li agrada somriure
quan hi ha adults davant, i de tant en tant, es queda pensativa, sense adonar-se'n, atrapada en
imatges que ja quasi no recorda d’on li vénen, però que són ben reals. Del que
Laura no és conscient, és que cada dia somriu més quan arriba a casa, raona, i
contempla admirada la seua habitació i les poques coses que té –només seues- per primera
vegada. Quan arriba la nit plora, inconscientment, des del seu llit, i al seu
voltant crea una atmosfera difícil de suportar. Però tot i eixos moments tan
negres quan arriba la foscor, malgrat eixos records que potser sempre li
quedaran, encara que no recorde d’on provenen, Laura fa setmanes que ha
començat a ser feliç, i per a demostrar-ho, sempre té somriures i paraules per
a tots. Cada nit, quan tanca els ulls, abans que l’envaïsquen els turments més
amargs, desitja amb totes les seues forces quedar-se allí per sempre, entre eixes parets que
l’han acollit amb tanta tendresa.
