Mai volies perdre de vista el campanar del poble, però alguna cosa dins teu volia que tornares a l’illa. Quan et vaig proposar el viatge no dubtares ni un moment, ni tan sols et va fer por haver d’agafar una avió, “si l’avió es trenca, menjar pa’ls peixos!”, deies constantment. Me’n vaig encarregar tan bé com vaig poder, i nerviosa perquè tot eixira bé vam arribar a l’aeroport. Vas gaudir del vol com un xiquet, o fins i tot més.

La primera parada la vam fer a Es Mercadal, però no vas poder reconéixer el poble, com canvien les coses en seixanta anys! Després de les instruccions i els compliments dels veïns vam trobar l’antic quarter. Tu caminaves el primer, ben ràpid, la curiositat podia més que tu. Els teus ulls blaus brillaven més que de costum, la barbeta et tremolava inevitablement. No havia canviat pràcticament res, la finestra de l’habitació on dormires durant any i mig romania intacta, i l’espai on féieu educació física continuava al costat del barranc, als peus de les muntanyes. Ara, però, seixanta anys després, els soldats han estat canviats per bombers i guàrdies forestals. Van vindre a saludar-nos, volien escoltar la teua història, que els vas contar ben content.

Ciutadella em va captivar, però tu seguies pensant en Es Mercadal, en el teu quartell, se’t notava. L’endemà vas gaudir del passeig pel port de Maó, els teus ulls esperaven vore el vaixell que anys enrere t’havia portat fins allí, i el que et va portar fins a La Mola, on passares els primers mesos. Les anècdotes i els records anaven esdevenint-se amb fermesa, com la tramuntana que cada dia ens empenyia per carrers de diferents ciutats de l’illa.

Somni complit, vas concloure a l’aeroport. I jo, em vaig donar per satisfeta. Mai oblidaré els teus ulls impregnats d’il·lusió, ni la manera com vas rejovenir sobtadament. Tant de bo sempre fóra tan fàcil fer-te feliç.