El riu que abans servia
per separar dues ciutats, ara s’ha convertit en l’eix d’unió entre les dues
parts de la ciutat. El Danubi, ample i imperant amb tots els seus ponts, em recorda al Sena passant pel mig de Paris.
Bucarest és conegut com el Paris de l’est o micul Paris, per la vinculació
que va haver amb aquesta ciutat en el període d’entreguerres, i els romanesos
se’n senten ben orgullosos d’això. Però estèticament, Budapest em va recordar
més a aquesta ciutat. Encara que estic segura que aquesta valoració no li faria gens de gràcia a cap romanés, ja que eixe sentiment de rivalitat i rebuig encara existeix avui entre la majoria d'habitants d'ambdós països.
Captivada per la bellesa
de la ciutat, em vaig sorprendre més encara quan em vaig adonar que els cotxes
circulaven per on tocava i fins i tot et deixaven passar quan no hi havia un
pas de vianants, que els carrers estaven nets i que la gent era amable. Les
bicis recorrien les grans avingudes sense perill de ser atropellades, la gent
feia esport per tots els carrers, i la gastronomia ens feia gaudir d’àpats
deliciosos. A més, eixir de festa i passar hores i hores al Simpla, eixe lloc
que tant ens va sorprendre, no equivalia a respirar fum i més fum durant eixa
nit i el matí posterior. En definitiva, havíem tornat a allò que entenem per una ciutat europea. Ens va sorprendre molt positivament i la vam gaudir mentre
poguérem.
Sincerament, tornar a la
realitat de Bucarest se’m feia un poc complicat després d’haver passat uns dies
així. Però després de tot, me n’he adonat que el món està ple de ciutats d’eixe
tipus, i que el caos de Bucarest és més difícil de trobar. Crec que estic
vivint a una de les ciutats més diferents a tot allò que he conegut fins ara, i
això és un privilegi que cal aprofitar mentre duren aquests mesos.
