Viatjar
en cotxe és avorrit si el paisatge no té res d’especial. Amb eixa sensació
comencí l’escapada cap a Aín, un poblet perdut enmig de la Serra d’Espadà que
no visitava des que era una xiqueta. Però
en un tres i no res, i de manera totalment inesperada, començaren a aparéixer
muntanyes cada vegada més i més poblades de vegetació. Carreteres cada cop més
estretes i revoltes vertiginoses fins arribar a un túnel un poc claustrofòbic. I
a l’eixida del túnel, una vista panoràmica del poblet perdut a la muntanya.
Racons oblidats
de la meua memòria despertaren al passar pel camí de l’ermita o per l’ajuntament,
però en una mostra més de la capacitat selectiva de la memòria, me’n vaig
adonar que havia oblidat totalment el blanc de les cases, el verd o blau de les
finestres, i les moltes plantes i flors que adornaven els estrets i empinats
carrers.
Potser fou l’ambient que hi havia al poble a causa d’una fireta amb paradetes de
tot tipus, que li donà un encant afegit i la gent que omplia quasi tots els
carrers, o les vistes a la muntanya que et sorprenien entre el buit de dos
cases. No sé si seria això, o la tranquil·litat que em transmeten els pobles
així, envoltants de natura. Però me’n vaig anar d’allí amb ganes de passar més
temps descobrint racons amagats, i amb la sensació que cada poble que roman
inalterable al pas del temps és un petit tresor que cal conservar.
