Laura

Laura acaba de complir tres anys, però és tan menudeta, que sembla que en tinga dos. Té uns ulls verds immensos, i quan et mira pots veure en ells algunes de les moltes coses que ha viscut en tant poc de temps. Laura ha estat dos anys i mig vagant amunt i avall, sense saber per què. Des de fa uns mesos, ha trobat un lloc nou ple de xiquets, on la tracten bé, però així i tot, segueix fugint dels adults, que no li inspiren cap confiança. Ara que, a la fi, ha trobat aquest lloc, li costa anar cada setmana a la seua nova casa, té por que aquesta estabilitat torne a trencar-se. A Laura li encanta dir que no, sempre, encara que en realitat vulga dir que sí. No li agrada somriure quan hi ha adults davant, i de tant en tant, es queda pensativa, sense adonar-se'n, atrapada en imatges que ja quasi no recorda d’on li vénen, però que són ben reals. Del que Laura no és conscient, és que cada dia somriu més quan arriba a casa, raona, i contempla admirada la seua habitació i les poques coses que té –només seues- per primera vegada. Quan arriba la nit plora, inconscientment, des del seu llit, i al seu voltant crea una atmosfera difícil de suportar. Però tot i eixos moments tan negres quan arriba la foscor, malgrat eixos records que potser sempre li quedaran, encara que no recorde d’on provenen, Laura fa setmanes que ha començat a ser feliç, i per a demostrar-ho, sempre té somriures i paraules per a tots. Cada nit, quan tanca els ulls, abans que l’envaïsquen els turments més amargs, desitja amb totes les seues forces quedar-se allí per sempre, entre eixes parets que l’han acollit amb tanta tendresa.

Qui ens anava a dir...

Qui ens anava a dir que arribaria l’hivern, un quinze de novembre, quan ja començava a fer-se’ns  estrany caminar per Blasco Ibáñez amb els genolls a l’aire. Que ens pillaria desprevinguts, però respiraríem alleujats, amb la sensació que les coses estan en ordre o, almenys, un poc més ordenades que uns dies abans. I qui hauria dit que, eixe divendres en què l’hivern arribava, ens sentíriem tan còmodes a casa, entre muntanyes de llibres i de treballs que reclamaven, discretament, un poc d’atenció.

Inevitablement

Dos mesos. Dos mesos en els quals, dia rere dia i inevitablement, em sent més lluny de tu i de tot el que m’has aportat durant deu mesos. Cada dia sent com un raconet teu, un petit detall, de vegades insignificant, com ara una aroma, un color o una paraula que abans em resultava familiar, desapareix de la capsa de records que vaig carregar amb mi aquell dèsset de juny. I la impotència és l’única resposta que sóc capaç de generar davant aquesta tragèdia. Em sent com una traïdora incapaç de complir aquella promesa que et vaig fer, de guardar per sempre tots els records i sensacions viscudes amb tu durant tot aquest temps. 

Primer contacte. Bucarest, setembre 12'.

Instants perdurables

Un te, dos coixins i el terra cobert de catifes. Alce el cap i veig l’extrem més oriental d’Europa, on les siluetes de les mesquites, en la llunyania, s’imposen davant un cel tenyit de roig per un sol que ja s’ha amagat. Les gavines dominen aquest espai que ens manté eclipsats, i conscients de la seua posició privilegiada, s’aturen als llocs on més ens agradaria aturar-nos, com la part més alta de la Torre de Leandre, on les vistes dels dos costats de la ciutat han de ser increïbles. Ara que comença a il·luminar-se, imagine a Hero, dalt del tot, il·luminant amb ànsia el camí a Leandre, que cada nit arriscava la vida nadant per anar a veure-la.  

M’acabe el te i mire la parella del meu costat, ell vesteix a la moda, texans verds i samarreta esportiva, ella en canvi està coberta d’un tel negre, només mostra al món els seus ulls. Uns ulls grans i negres que endevine joves, molt joves. L’abisme que separa les nostres mirades és immens per molt a prop que estiguem.

Així és Estambul, una ciutat on els abismes es toquen, on Orient i Occident es barregen perceptiblement. Una ciutat on voldries allargar cada instant en el temps.  

Retalls

Hem recorregut carrers per on tantes altres vegades havíem passat, ara però, agafats de la mà descobrim detalls que abans ens havien passat desapercebuts. Eixe Benimaclet tan estimat i enyorat, que ens ha oferit tantes possibilitats cada dia. Una cervesa ben freda que bevem enmig d’una conversa que no acaba. Cançons de lluita en directe, avis que resisteixen al barri de sempre, que encara podria ser un poble de l’horta. Un got de mistela negra amb gel i amistats que es fan fortes.

I quantes coses per descobrir al barri vell! Carrerons que mai havíem trepitjat, campanes estrepitoses i façanes que callen tot el que han vist durant segles. Versos que ressonen a la porta del mercat central i que només nosaltres escoltem, mentre la resta del món ens ignora i fa la seua. No hi havia a València unes cames com les teues.

Passegem pel riu, incansables, recordem Vivers i ens abracem a les baranes del riu. Arribem al Gulliver i evoquem la infantesa. Quan ens trobem amb la ciutat que ells anomenen de l’art, recordem els problemes de tot el que ens envolta. Però hui estem contents, no volem pensar-ho.

La mar, blava i calmada, ens tranquil·litza enmig d’una multitud de diumenge solejat. Algunes cases reivindiquen amb cartells ben visibles una rehabilitació sense destrucció. No hem pogut passejar pels carrers del Cabanyal, ens hem conformat  amb unes quantes façanes precioses i una pintada ben crítica amb la situació. Ja tindrem temps, però.  

Silenci i impunitat

Ja fa un any que els estudiants de l’institut Lluís Vives van eixir a la porta del centre, tallant el trànsit, per protestar en contra de les retallades que estaven deixant l’institut sense recursos. La policia actuà com autèntics salvatges amb una violència desorbitada i amb diverses detencions. Aquest fet fou l’espurna que va encendre la flama i, durant els dies posteriors, un seguit de concentracions a les portes de l’institut, que cada vegada acollien a més i més gent de tot tipus, foren represes durament amb una violència i un exèrcit de policies  insòlit a un estat democràtic.

Encara em recorren calfreds per tot el cos al recordar aquella València plena de furgons policials dirigint-se a tota velocitat cap a la gent per tal de dissoldre’ls. La gent més gran dient que ni tan sols a la transició havien vist una cosa igual. Les corregudes i la por cada vegada que decidien tornar a remetre contra els manifestants, el soroll dels trets i l’helicòpter que dia i nit vigilava la zona universitària i el centre de la ciutat.

Durant una setmana vam ser el centre d’atenció de l’estat i de la resta d’Europa. Mitjans de comunicació internacionals publicaven fotografies de la brutal violència, mentre televisions i mitjans del propi estat censuraven o tergiversaven els fets amb gran malícia.

Va ser durant eixos dies quan vaig prendre una consciència total que no vivíem en una democràcia, i que les coses no havien canviat gens des de feia trenta anys. Com jo, milers de persones vam demostrar-li al món que la repressió no callaria València, sinó que ens estava fent més i més forts. Cada vegada érem més i ells ja no podien fer res, s’havien clavat en un bon merder, merder del qual van eixir totalment impunes.

Hui, un any després, recorde eixos moments des d’una València que m’acull per uns dies. Aquesta vesprada tornarem a omplir els carrers de la ciutat per mostrar-li al món que no ens hem oblidat, que hi ha molts responsables que segueixen als seus llocs de treball després d’haver-se comportat com autèntics éssers totalitaris. Que no callarem davant de la societat que volen imposar-nos, una societat de conformisme, passivitat i silenci.