Un te, dos coixins i el
terra cobert de catifes. Alce el cap i veig l’extrem més oriental d’Europa, on les
siluetes de les mesquites, en la llunyania, s’imposen davant un cel tenyit de
roig per un sol que ja s’ha amagat. Les gavines dominen aquest espai que ens
manté eclipsats, i conscients de la seua posició privilegiada, s’aturen als
llocs on més ens agradaria aturar-nos, com la part més alta de la Torre de
Leandre, on les vistes dels dos costats de la ciutat han de ser increïbles. Ara
que comença a il·luminar-se, imagine a Hero, dalt del tot, il·luminant amb
ànsia el camí a Leandre, que cada nit arriscava la vida nadant per anar a
veure-la.
M’acabe el te i mire la
parella del meu costat, ell vesteix a la moda, texans verds i samarreta
esportiva, ella en canvi està coberta d’un tel negre, només mostra al món els
seus ulls. Uns ulls
grans i negres que endevine joves, molt joves. L’abisme que separa les nostres mirades és immens per molt a prop que
estiguem.
Així és Estambul, una ciutat
on els abismes es toquen, on Orient i Occident es barregen perceptiblement. Una
ciutat on voldries allargar cada instant en el temps.
