Necessitava escriure-li
una nota, traslladar-li unes paraules breus i deslliurar-se’n un poc de tota
aquella càrrega. L’escriptura, des de feia molts anys, havia estat com una eina
alliberadora de les tensions i angoixes més profundes. Però sabia que si
abocava eixos sentiments en unes línies que l’altra persona mai llegiria, l’efecte
alliberador no funcionaria. Ho sabia massa bé, ja ho havia intentat altres
vegades sense resultat. Per això va fer eixa passa endavant.
Estic bé. He aprés a no pensar
en tu contínuament. A no recordar-te quasi. Cada dia m’esforce a deixar d’estimar-te
i estic començant a sortir-me’n. Ara valore molt més totes les persones que m’importen
i em fan feliç i gaudisc dels moments amb una intensitat que havia oblidat. He
descobert que la vida pot ser fantàstica amb ben poquet i que hi ha persones
que poden arribar a aportar-te moltíssim sense esperar res a canvi. Persones que
apareixen quan més ho necessites, com si algú anònim els haguera advertit que els
feies falta. I tu, primer reticent i després agraït, te n’alegres d’eixes
aparicions inesperades. Però malgrat
tot, si algun dia ens creuem per un passadís, per un carrer o estem al mateix
local i em mires amb eixos ulls tan buits, tan indiferents, el meu món
trontolla i s’enfonsa en una profunditat immensa. Aleshores cap mirada
complaent, cap gest d’empatia, aconsegueix treure’m de l’abisme. Només quan
desapareixes de nou, tu i tot el que la teua figura m’infereix, aconseguisc
adonar-me’n de la llum que hi ha al meu voltant.