Una nota

Necessitava escriure-li una nota, traslladar-li unes paraules breus i deslliurar-se’n un poc de tota aquella càrrega. L’escriptura, des de feia molts anys, havia estat com una eina alliberadora de les tensions i angoixes més profundes. Però sabia que si abocava eixos sentiments en unes línies que l’altra persona mai llegiria, l’efecte alliberador no funcionaria. Ho sabia massa bé, ja ho havia intentat altres vegades sense resultat. Per això va fer eixa passa endavant.

Estic bé. He aprés a no pensar en tu contínuament. A no recordar-te quasi. Cada dia m’esforce a deixar d’estimar-te i estic començant a sortir-me’n. Ara valore molt més totes les persones que m’importen i em fan feliç i gaudisc dels moments amb una intensitat que havia oblidat. He descobert que la vida pot ser fantàstica amb ben poquet i que hi ha persones que poden arribar a aportar-te moltíssim sense esperar res a canvi. Persones que apareixen quan més ho necessites, com si algú anònim els haguera advertit que els feies falta. I tu, primer reticent i després agraït, te n’alegres d’eixes aparicions inesperades. Però malgrat tot, si algun dia ens creuem per un passadís, per un carrer o estem al mateix local i em mires amb eixos ulls tan buits, tan indiferents, el meu món trontolla i s’enfonsa en una profunditat immensa. Aleshores cap mirada complaent, cap gest d’empatia, aconsegueix treure’m de l’abisme. Només quan desapareixes de nou, tu i tot el que la teua figura m’infereix, aconseguisc adonar-me’n de la llum que hi ha al meu voltant.