Quan portes un ritme de vida sense treves arriba un diumenge en què, per fi, pots posar una mica d’ordre a la teua vida. I és que hi ha coses ben simples que són totalment necessàries per renovar-se, un dinar ben tranquil a casa els avis, una estona de feina mentre sona un poc de jazz o el simple fet d’asseure’t a escriure unes línies. Mires enrere i reflexiones sobre aquestes darreres setmanes, xarrades, assemblees, vagues, plans improvisats i un viatge que ja sembla ben llunyà. És aleshores quan evoques una vesprada de primavera a Montmartre, pujant entre carrers plens de vida mentre xiules alguna melodia de Yann Tiersen i imagines a Amelie per eixos mateixos carrers intentant arreglar el món, fins que arribes al Sacre Coeur i veus París als teus peus, amb una cervesa ben freda a la mà i un napolità cantant cançons mítiques. Però tornes a la realitat i veus que no, que el temps no s’atura, que ja és abril i la feina s’acumula.
