La dona del quiosc de
flors del cantó de casa, l’àvia que ven tomaques i ous de codorniu a terra per
guanyar-se la vida, el cambrer del restaurant, la professora d’universitat,
l’home que demana a les escales del metro, l’executiva, el taxista –bé, aquest
darrer no-. Tots ells tenen en comú una cosa, la tranquil·litat respecte al
temps, i és que ja ens ho va dir el lector de català que ací, “la pressa mata”,
sembla que després de catorze anys vivint-ho, ell ho ha aprés massa bé.
I així estem, després de quasi
dos mesos ací, pegant bacs amunt i avall, però sense pressa. Intentant
aconseguir els horaris de les assignatures i les aules on es donen, a través de
correus a professors que no responen –o ben poques vegades-, anant a classes on
els professors no apareixen, etc.
Volíem vindre a Romania i
ací estem, fent cues que semblen qualsevol altra cosa menys el que són, a les
portes d’una secretaria que només obri dos hores de dilluns a dijous i que ha
de proporcionar, entre altres coses, el carnet d’estudiant a tots els alumnes
de la facultat.
Ja veurem si no és la
tranquil·litat la que acaba matant-nos a nosaltres, per veure que mai
aconseguirem tindre un contracte d’estudis acceptable.
De moment, però, intentem
adaptar-nos a aquesta manera de viure i ens prenem les coses amb humor, gaudint
de tot allò positiu del país –que també n'hi ha, no vos penseu!-.
