Tempus fugit

Veus com el temps passa i no pots fer res per detindre'l, se t'escapa. Consideres que estàs traient-li tot el suc a la vida, però tens la sensació que no et dóna temps d'assaborir-lo amb tranquil·litat. El plaer de retindre, per uns segons, eixe sabor que tan t'agrada abans d'empassar-te'l, se t'escapa. I penses que pot ser siga l'últim any a la ciutat, a la teua ciutat, és aleshores quan et sents menuda, incapaç d'abastar tot allò que t'agradaria.

Sobre el risc

Un tramvia recorre carrers que han canviat molt en pocs anys. Fora, una pluja fina i constant ho cobreix tot d'un suau tel. Els paraigües, desordenats, caminen per les voreres. I de sobte tu, caminant sense paraigua i descalç, damunt d'un terra tan fràgil com el paper mullat.

Mai volies perdre de vista el campanar del poble, però alguna cosa dins teu volia que tornares a l’illa. Quan et vaig proposar el viatge no dubtares ni un moment, ni tan sols et va fer por haver d’agafar una avió, “si l’avió es trenca, menjar pa’ls peixos!”, deies constantment. Me’n vaig encarregar tan bé com vaig poder, i nerviosa perquè tot eixira bé vam arribar a l’aeroport. Vas gaudir del vol com un xiquet, o fins i tot més.

La primera parada la vam fer a Es Mercadal, però no vas poder reconéixer el poble, com canvien les coses en seixanta anys! Després de les instruccions i els compliments dels veïns vam trobar l’antic quarter. Tu caminaves el primer, ben ràpid, la curiositat podia més que tu. Els teus ulls blaus brillaven més que de costum, la barbeta et tremolava inevitablement. No havia canviat pràcticament res, la finestra de l’habitació on dormires durant any i mig romania intacta, i l’espai on féieu educació física continuava al costat del barranc, als peus de les muntanyes. Ara, però, seixanta anys després, els soldats han estat canviats per bombers i guàrdies forestals. Van vindre a saludar-nos, volien escoltar la teua història, que els vas contar ben content.

Ciutadella em va captivar, però tu seguies pensant en Es Mercadal, en el teu quartell, se’t notava. L’endemà vas gaudir del passeig pel port de Maó, els teus ulls esperaven vore el vaixell que anys enrere t’havia portat fins allí, i el que et va portar fins a La Mola, on passares els primers mesos. Les anècdotes i els records anaven esdevenint-se amb fermesa, com la tramuntana que cada dia ens empenyia per carrers de diferents ciutats de l’illa.

Somni complit, vas concloure a l’aeroport. I jo, em vaig donar per satisfeta. Mai oblidaré els teus ulls impregnats d’il·lusió, ni la manera com vas rejovenir sobtadament. Tant de bo sempre fóra tan fàcil fer-te feliç.   

Com dir Adéu

Uns cossos s'abracen, amb força, potser és l'última vegada que ho poden fer. Voldrien tindre més temps per acomiadar-se, però un tren està esperant. Lentament, el tren va agafant força, mentre uns ulls tristos observen molts braços que diuen adéu i rostres que somriuen per amagar les llàgrimes.

Els principis sempre són durs...i els comiats, agredolços.

De tant en tant es trobava entre els seus braços després d'haver passat estones de passió que deixaven entreveure algun raig de tendresa. Sempre passava de la mateixa manera: sense haver-ho planejat es trobaven per casualitat i, després d'unes converses curtes i sense importància, començaven a gaudir dels seus cossos. Quan es despertava i sentia els seus braços agafant-la se sentia feliç. Sempre volia congelar aquelles escenes que tant li agradaven.

Després de cada trobada, es prometia que parlaria amb ell, que s'esforçaria per conéixer-lo més, però en el fons sabia que no faria res, que ningú dels dos s'esforçaria per avançar en qualsevol direcció. No l'enyorava, no a ell, però enyorava algú que l'estimara, algú que no li deixara eixa sensació tan buida després de cada trobada. Necessitava algú que li oferira alguna cosa més que els seus braços després de passar la nit plegats, però això ell mai li ho donaria.