De vegades un full
blanc ens imposa moltíssim. Molts no ho entendran o fins i tot ens prendran per
bojos. Ja veus tu, un full blanc. I la veritat és que hi ha poques coses més
simples que això, però hi ha dies en què volem omplir-lo de paraules boniques, d’històries
que no ens acabem d’imaginar i, quan ens asseiem al seu davant, ens sentim
davant d’un abisme immens. Un full blanc de paper o la pantalla de l’ordinador, qüestió
de gustos, tant se val. Hi ha dies que, respirem i deixem provar les mans, a
veure què ix. Altres, la impotència pot més -o la gossera, siguem sincers-, i
ens sentim tan fràgils i tan indefensos davant d’ell, que peguem a fugir.
dissabte, 5 d’abril del 2014
divendres, 17 de gener del 2014
Paraules
Tenia tantes ganes
de veure’l que el somiava desperta. Li dibuixava el rostre, ella que no en sabia
de dibuixar. Li acaronava els cabells amb tendresa, encara que sabia que ell no
percebria el contacte suau de la seua mà. Intentava transmetre-li, amb totes
les seues forces, la calidesa d’una abraçada. Però quan se n’adonava que res d’això
li podia arribar, pensava en les paraules i li n'escrivia. Tenia sort de
disposar d’elles. Li escrivia paraules que ell rebia, encara tendres, amb dolça
il·lusió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)