És divendres de matí i l’avinguda de Blasco Ibáñez no té eixe moviment que té qualsevol altre dia de la setmana. L’absència de gent i trànsit li dóna a l’ambient un cert aire d’estranyesa. Mentre t’acostes a la facultat, una furgoneta d’antidisturbis t’avança per l’esquerra, i pots entreveure les formes dels cascs que van asseguts al darrere. Una sensació d’intriga i inseguretat t’envaeix, alguna cosa passa. Abans d’arribar a la facultat encara veus una altra furgoneta. Se’n prepara alguna grossa.
Ja a casa, després d’haver-te deixat la veu per mostrar a la ciutat els abusos que la policia ha estat realitzant amb total impunitat, te n’adones que les lluites i la violència que sovint veus a la pantalla no estan tan lluny de tu. Ben al contrari, fa falta ben poca cosa per fer esclatar la ira d’aquells que sempre estan disposats a repartir. Però l’únic efecte que aconseguirà tot això serà que aquells que només reben, desperten també la seua ira per fer-se escoltar i respectar.
