Silenci i impunitat

Ja fa un any que els estudiants de l’institut Lluís Vives van eixir a la porta del centre, tallant el trànsit, per protestar en contra de les retallades que estaven deixant l’institut sense recursos. La policia actuà com autèntics salvatges amb una violència desorbitada i amb diverses detencions. Aquest fet fou l’espurna que va encendre la flama i, durant els dies posteriors, un seguit de concentracions a les portes de l’institut, que cada vegada acollien a més i més gent de tot tipus, foren represes durament amb una violència i un exèrcit de policies  insòlit a un estat democràtic.

Encara em recorren calfreds per tot el cos al recordar aquella València plena de furgons policials dirigint-se a tota velocitat cap a la gent per tal de dissoldre’ls. La gent més gran dient que ni tan sols a la transició havien vist una cosa igual. Les corregudes i la por cada vegada que decidien tornar a remetre contra els manifestants, el soroll dels trets i l’helicòpter que dia i nit vigilava la zona universitària i el centre de la ciutat.

Durant una setmana vam ser el centre d’atenció de l’estat i de la resta d’Europa. Mitjans de comunicació internacionals publicaven fotografies de la brutal violència, mentre televisions i mitjans del propi estat censuraven o tergiversaven els fets amb gran malícia.

Va ser durant eixos dies quan vaig prendre una consciència total que no vivíem en una democràcia, i que les coses no havien canviat gens des de feia trenta anys. Com jo, milers de persones vam demostrar-li al món que la repressió no callaria València, sinó que ens estava fent més i més forts. Cada vegada érem més i ells ja no podien fer res, s’havien clavat en un bon merder, merder del qual van eixir totalment impunes.

Hui, un any després, recorde eixos moments des d’una València que m’acull per uns dies. Aquesta vesprada tornarem a omplir els carrers de la ciutat per mostrar-li al món que no ens hem oblidat, que hi ha molts responsables que segueixen als seus llocs de treball després d’haver-se comportat com autèntics éssers totalitaris. Que no callarem davant de la societat que volen imposar-nos, una societat de conformisme, passivitat i silenci.