Budapest

El riu que abans servia per separar dues ciutats, ara s’ha convertit en l’eix d’unió entre les dues parts de la ciutat. El Danubi, ample i imperant amb tots els seus ponts,  em recorda al Sena passant pel mig de Paris. Bucarest és conegut com el Paris de l’est o micul Paris, per la vinculació que va haver amb aquesta ciutat en el període d’entreguerres, i els romanesos se’n senten ben orgullosos d’això. Però estèticament, Budapest em va recordar més a aquesta ciutat. Encara que estic segura que aquesta valoració no li faria gens de gràcia a cap romanés, ja que eixe sentiment de rivalitat i rebuig encara existeix avui entre la majoria d'habitants d'ambdós països.

Captivada per la bellesa de la ciutat, em vaig sorprendre més encara quan em vaig adonar que els cotxes circulaven per on tocava i fins i tot et deixaven passar quan no hi havia un pas de vianants, que els carrers estaven nets i que la gent era amable. Les bicis recorrien les grans avingudes sense perill de ser atropellades, la gent feia esport per tots els carrers, i la gastronomia ens feia gaudir d’àpats deliciosos. A més, eixir de festa i passar hores i hores al Simpla, eixe lloc que tant ens va sorprendre, no equivalia a respirar fum i més fum durant eixa nit i el matí posterior. En definitiva, havíem tornat a allò que entenem per una ciutat europea. Ens va sorprendre molt positivament i la vam gaudir mentre poguérem. 

Sincerament, tornar a la realitat de Bucarest se’m feia un poc complicat després d’haver passat uns dies així. Però després de tot, me n’he adonat que el món està ple de ciutats d’eixe tipus, i que el caos de Bucarest és més difícil de trobar. Crec que estic vivint a una de les ciutats més diferents a tot allò que he conegut fins ara, i això és un privilegi que cal aprofitar mentre duren aquests mesos.

 

Herastrau i la tardor

Mai l'havia vist tan bonic com hui. Definitivament, el vestit de la tardor és el que millor li queda. Els rojos, taronges i marrons es barregen amb el verd de sempre. Les fulles ho omplin tot, perfumant el reducte més pur de la ciutat amb l'olor de la tardor, una barreja d'olor a terra mullada i castanyes que em transporta a moments d'infantesa a l'escola, amb les castanyes torrades i les cançons populars. 

Els últims raigs de sol m'han permés gaudir d'una llum màgica. Ara, asseguda davant del llac, observe el reflex d'eixos colors a l'aigua, com si d'un quadre impressionista es tractara. Estic segura que si Monet haguera descobert aquest paisatge únic, hauria passat hores i hores dibuixant-lo segons les diferents tonalitats de la llum del dia. 

Què deu fer, deu graus? Huit? Els meus peus i la meua cara són els qui més noten la frescor, però resulta encara agradable. No són les cinc i ja comença a fosquejar, de manera que reprendre el camí cap a casa és l'única opció si vull tornar a gaudir del parc abans que la foscor l'envaïsca. Una cosa, però, tinc ben clara, tornaré a gaudir-lo abans que es lleve el vestit i quede totalment nu, entregat al gris i trist hivern.

Sense pressa

La dona del quiosc de flors del cantó de casa, l’àvia que ven tomaques i ous de codorniu a terra per guanyar-se la vida, el cambrer del restaurant, la professora d’universitat, l’home que demana a les escales del metro, l’executiva, el taxista –bé, aquest darrer no-. Tots ells tenen en comú una cosa, la tranquil·litat respecte al temps, i és que ja ens ho va dir el lector de català que ací, “la pressa mata”, sembla que després de catorze anys vivint-ho, ell ho ha aprés massa bé. 

I així estem, després de quasi dos mesos ací, pegant bacs amunt i avall, però sense pressa. Intentant aconseguir els horaris de les assignatures i les aules on es donen, a través de correus a professors que no responen –o ben poques vegades-, anant a classes on els professors no apareixen, etc.

Volíem vindre a Romania i ací estem, fent cues que semblen qualsevol altra cosa menys el que són, a les portes d’una secretaria que només obri dos hores de dilluns a dijous i que ha de proporcionar, entre altres coses, el carnet d’estudiant a tots els alumnes de la facultat.

Ja veurem si no és la tranquil·litat la que acaba matant-nos a nosaltres, per veure que mai aconseguirem tindre un contracte d’estudis acceptable.  

De moment, però, intentem adaptar-nos a aquesta manera de viure i ens prenem les coses amb humor, gaudint de tot allò positiu del país –que també n'hi ha, no vos penseu!-.

Racons oblidats

Viatjar en cotxe és avorrit si el paisatge no té res d’especial. Amb eixa sensació comencí l’escapada cap a Aín, un poblet perdut enmig de la Serra d’Espadà que no visitava des que era una xiqueta.  Però en un tres i no res, i de manera totalment inesperada, començaren a aparéixer muntanyes cada vegada més i més poblades de vegetació. Carreteres cada cop més estretes i revoltes vertiginoses fins arribar a un túnel un poc claustrofòbic. I a l’eixida del túnel, una vista panoràmica del poblet perdut a la muntanya.

Racons oblidats de la meua memòria despertaren al passar pel camí de l’ermita o per l’ajuntament, però en una mostra més de la capacitat selectiva de la memòria, me’n vaig adonar que havia oblidat totalment el blanc de les cases, el verd o blau de les finestres, i les moltes plantes i flors que adornaven els estrets i empinats carrers.

Potser fou l’ambient que hi havia al poble a causa d’una fireta amb paradetes de tot tipus, que li donà un encant afegit i la gent que omplia quasi tots els carrers, o les vistes a la muntanya que et sorprenien entre el buit de dos cases. No sé si seria això, o la tranquil·litat que em transmeten els pobles així, envoltants de natura. Però me’n vaig anar d’allí amb ganes de passar més temps descobrint racons amagats, i amb la sensació que cada poble que roman inalterable al pas del temps és un petit tresor que cal conservar.  

Lamentacions

Un any més arriben els exàmens i te n'adones que no, que de l'experiència, en aquest cas, no s'aprén. En tot cas, podríem dir que l'experiència et fa apurar més cada curs. Una vegada més t'han pillat desprevinguda, pensant en moltes altres coses que s'allunyen de la qüestió acadèmica. Un estiu per davant per gaudir amb aquells que fa tant de temps que no veus, l'adrenalina que sents quan penses que a finals d'agost ja estaràs en eixe país tan desconegut intentant situar-te, la tristesa per deixar ací determinades persones que voldries emportar-te darrere i els sentiments que t'arriben des de les últimes setmanes, incompatibles amb la clausura estudiantil.

Repartir la feina per fer-la millor pot ser una opció, però per a algú que s'ha presentat sempre a tot pot resultar arriscada. Abandonar les classes i centrar-se en l'estudi podria ser una altra, si no fóra perquè els professors tampoc aprenen de l'experiència i prefereixen arriscar, reservant una quantitat de matèria important per a les últimes classes.

Siga com siga, el fet és que estem ben fotuts i intentem buscar alternatives quan veiem que la catàstrofe ja és imminent. Les solucions depenen de cadascú. Aneu escollint la vostra, perquè el temps s'acaba. Sálvese quien pueda...

Buscant l'ordre

Quan portes un ritme de vida sense treves arriba un diumenge en què, per fi, pots posar una mica d’ordre a la teua vida. I és que hi ha coses ben simples que són totalment necessàries per renovar-se, un dinar ben tranquil a casa els avis, una estona de feina mentre sona un poc de jazz o el simple fet d’asseure’t a escriure unes línies. Mires enrere i reflexiones sobre aquestes darreres setmanes, xarrades, assemblees, vagues, plans improvisats i un viatge que ja sembla ben llunyà. És aleshores quan evoques una vesprada de primavera a Montmartre, pujant entre carrers plens de vida mentre xiules alguna melodia de Yann Tiersen i imagines a Amelie per eixos mateixos carrers intentant arreglar el món, fins que arribes al Sacre Coeur i veus París als teus peus, amb una cervesa ben freda a la mà i un napolità cantant cançons mítiques. Però tornes a la realitat i veus que no, que el temps no s’atura, que ja és abril i la feina s’acumula.

Violència

És divendres de matí i l’avinguda de Blasco Ibáñez no té eixe moviment que té qualsevol altre dia de la setmana. L’absència de gent i trànsit li dóna a l’ambient un cert aire d’estranyesa. Mentre t’acostes a la facultat, una furgoneta d’antidisturbis t’avança per l’esquerra, i pots entreveure les formes dels cascs que van asseguts al darrere. Una sensació d’intriga i inseguretat t’envaeix, alguna cosa passa. Abans d’arribar a la facultat encara veus una altra furgoneta. Se’n prepara alguna grossa.

Ja a casa, després d’haver-te deixat la veu per mostrar a la ciutat els abusos que la policia ha estat realitzant amb total impunitat, te n’adones que les lluites i la violència que sovint veus a la pantalla no estan tan lluny de tu. Ben al contrari, fa falta ben poca cosa per fer esclatar la ira d’aquells que sempre estan disposats a repartir. Però l’únic efecte que aconseguirà tot això serà que aquells que només reben, desperten també la seua ira per fer-se escoltar i respectar.