Sense pressa

La dona del quiosc de flors del cantó de casa, l’àvia que ven tomaques i ous de codorniu a terra per guanyar-se la vida, el cambrer del restaurant, la professora d’universitat, l’home que demana a les escales del metro, l’executiva, el taxista –bé, aquest darrer no-. Tots ells tenen en comú una cosa, la tranquil·litat respecte al temps, i és que ja ens ho va dir el lector de català que ací, “la pressa mata”, sembla que després de catorze anys vivint-ho, ell ho ha aprés massa bé. 

I així estem, després de quasi dos mesos ací, pegant bacs amunt i avall, però sense pressa. Intentant aconseguir els horaris de les assignatures i les aules on es donen, a través de correus a professors que no responen –o ben poques vegades-, anant a classes on els professors no apareixen, etc.

Volíem vindre a Romania i ací estem, fent cues que semblen qualsevol altra cosa menys el que són, a les portes d’una secretaria que només obri dos hores de dilluns a dijous i que ha de proporcionar, entre altres coses, el carnet d’estudiant a tots els alumnes de la facultat.

Ja veurem si no és la tranquil·litat la que acaba matant-nos a nosaltres, per veure que mai aconseguirem tindre un contracte d’estudis acceptable.  

De moment, però, intentem adaptar-nos a aquesta manera de viure i ens prenem les coses amb humor, gaudint de tot allò positiu del país –que també n'hi ha, no vos penseu!-.

Racons oblidats

Viatjar en cotxe és avorrit si el paisatge no té res d’especial. Amb eixa sensació comencí l’escapada cap a Aín, un poblet perdut enmig de la Serra d’Espadà que no visitava des que era una xiqueta.  Però en un tres i no res, i de manera totalment inesperada, començaren a aparéixer muntanyes cada vegada més i més poblades de vegetació. Carreteres cada cop més estretes i revoltes vertiginoses fins arribar a un túnel un poc claustrofòbic. I a l’eixida del túnel, una vista panoràmica del poblet perdut a la muntanya.

Racons oblidats de la meua memòria despertaren al passar pel camí de l’ermita o per l’ajuntament, però en una mostra més de la capacitat selectiva de la memòria, me’n vaig adonar que havia oblidat totalment el blanc de les cases, el verd o blau de les finestres, i les moltes plantes i flors que adornaven els estrets i empinats carrers.

Potser fou l’ambient que hi havia al poble a causa d’una fireta amb paradetes de tot tipus, que li donà un encant afegit i la gent que omplia quasi tots els carrers, o les vistes a la muntanya que et sorprenien entre el buit de dos cases. No sé si seria això, o la tranquil·litat que em transmeten els pobles així, envoltants de natura. Però me’n vaig anar d’allí amb ganes de passar més temps descobrint racons amagats, i amb la sensació que cada poble que roman inalterable al pas del temps és un petit tresor que cal conservar.  

Lamentacions

Un any més arriben els exàmens i te n'adones que no, que de l'experiència, en aquest cas, no s'aprén. En tot cas, podríem dir que l'experiència et fa apurar més cada curs. Una vegada més t'han pillat desprevinguda, pensant en moltes altres coses que s'allunyen de la qüestió acadèmica. Un estiu per davant per gaudir amb aquells que fa tant de temps que no veus, l'adrenalina que sents quan penses que a finals d'agost ja estaràs en eixe país tan desconegut intentant situar-te, la tristesa per deixar ací determinades persones que voldries emportar-te darrere i els sentiments que t'arriben des de les últimes setmanes, incompatibles amb la clausura estudiantil.

Repartir la feina per fer-la millor pot ser una opció, però per a algú que s'ha presentat sempre a tot pot resultar arriscada. Abandonar les classes i centrar-se en l'estudi podria ser una altra, si no fóra perquè els professors tampoc aprenen de l'experiència i prefereixen arriscar, reservant una quantitat de matèria important per a les últimes classes.

Siga com siga, el fet és que estem ben fotuts i intentem buscar alternatives quan veiem que la catàstrofe ja és imminent. Les solucions depenen de cadascú. Aneu escollint la vostra, perquè el temps s'acaba. Sálvese quien pueda...

Buscant l'ordre

Quan portes un ritme de vida sense treves arriba un diumenge en què, per fi, pots posar una mica d’ordre a la teua vida. I és que hi ha coses ben simples que són totalment necessàries per renovar-se, un dinar ben tranquil a casa els avis, una estona de feina mentre sona un poc de jazz o el simple fet d’asseure’t a escriure unes línies. Mires enrere i reflexiones sobre aquestes darreres setmanes, xarrades, assemblees, vagues, plans improvisats i un viatge que ja sembla ben llunyà. És aleshores quan evoques una vesprada de primavera a Montmartre, pujant entre carrers plens de vida mentre xiules alguna melodia de Yann Tiersen i imagines a Amelie per eixos mateixos carrers intentant arreglar el món, fins que arribes al Sacre Coeur i veus París als teus peus, amb una cervesa ben freda a la mà i un napolità cantant cançons mítiques. Però tornes a la realitat i veus que no, que el temps no s’atura, que ja és abril i la feina s’acumula.

Violència

És divendres de matí i l’avinguda de Blasco Ibáñez no té eixe moviment que té qualsevol altre dia de la setmana. L’absència de gent i trànsit li dóna a l’ambient un cert aire d’estranyesa. Mentre t’acostes a la facultat, una furgoneta d’antidisturbis t’avança per l’esquerra, i pots entreveure les formes dels cascs que van asseguts al darrere. Una sensació d’intriga i inseguretat t’envaeix, alguna cosa passa. Abans d’arribar a la facultat encara veus una altra furgoneta. Se’n prepara alguna grossa.

Ja a casa, després d’haver-te deixat la veu per mostrar a la ciutat els abusos que la policia ha estat realitzant amb total impunitat, te n’adones que les lluites i la violència que sovint veus a la pantalla no estan tan lluny de tu. Ben al contrari, fa falta ben poca cosa per fer esclatar la ira d’aquells que sempre estan disposats a repartir. Però l’únic efecte que aconseguirà tot això serà que aquells que només reben, desperten també la seua ira per fer-se escoltar i respectar.   

Sobre la por

Caminaves al meu costat i m'agafaves com tantes altres vegades. Els teus ulls em miraven i volien dir-me que jo era alguna cosa més, però tenien por.  Caminàvem i somréiem mentre ens creuàvem amb vianants que no veiem. Volia pensar que tu senties el mateix. Ho senties, ho sabia. Volies dir-m'ho, volia dir-t'ho, però teníem por. Por al demà, a la incertesa. Caminàvem agafats, com tantes altres vegades...

Tempus fugit

Veus com el temps passa i no pots fer res per detindre'l, se t'escapa. Consideres que estàs traient-li tot el suc a la vida, però tens la sensació que no et dóna temps d'assaborir-lo amb tranquil·litat. El plaer de retindre, per uns segons, eixe sabor que tan t'agrada abans d'empassar-te'l, se t'escapa. I penses que pot ser siga l'últim any a la ciutat, a la teua ciutat, és aleshores quan et sents menuda, incapaç d'abastar tot allò que t'agradaria.