Com dir Adéu

Uns cossos s'abracen, amb força, potser és l'última vegada que ho poden fer. Voldrien tindre més temps per acomiadar-se, però un tren està esperant. Lentament, el tren va agafant força, mentre uns ulls tristos observen molts braços que diuen adéu i rostres que somriuen per amagar les llàgrimes.

Els principis sempre són durs...i els comiats, agredolços.

De tant en tant es trobava entre els seus braços després d'haver passat estones de passió que deixaven entreveure algun raig de tendresa. Sempre passava de la mateixa manera: sense haver-ho planejat es trobaven per casualitat i, després d'unes converses curtes i sense importància, començaven a gaudir dels seus cossos. Quan es despertava i sentia els seus braços agafant-la se sentia feliç. Sempre volia congelar aquelles escenes que tant li agradaven.

Després de cada trobada, es prometia que parlaria amb ell, que s'esforçaria per conéixer-lo més, però en el fons sabia que no faria res, que ningú dels dos s'esforçaria per avançar en qualsevol direcció. No l'enyorava, no a ell, però enyorava algú que l'estimara, algú que no li deixara eixa sensació tan buida després de cada trobada. Necessitava algú que li oferira alguna cosa més que els seus braços després de passar la nit plegats, però això ell mai li ho donaria.