Buscant l'ordre

Quan portes un ritme de vida sense treves arriba un diumenge en què, per fi, pots posar una mica d’ordre a la teua vida. I és que hi ha coses ben simples que són totalment necessàries per renovar-se, un dinar ben tranquil a casa els avis, una estona de feina mentre sona un poc de jazz o el simple fet d’asseure’t a escriure unes línies. Mires enrere i reflexiones sobre aquestes darreres setmanes, xarrades, assemblees, vagues, plans improvisats i un viatge que ja sembla ben llunyà. És aleshores quan evoques una vesprada de primavera a Montmartre, pujant entre carrers plens de vida mentre xiules alguna melodia de Yann Tiersen i imagines a Amelie per eixos mateixos carrers intentant arreglar el món, fins que arribes al Sacre Coeur i veus París als teus peus, amb una cervesa ben freda a la mà i un napolità cantant cançons mítiques. Però tornes a la realitat i veus que no, que el temps no s’atura, que ja és abril i la feina s’acumula.

Violència

És divendres de matí i l’avinguda de Blasco Ibáñez no té eixe moviment que té qualsevol altre dia de la setmana. L’absència de gent i trànsit li dóna a l’ambient un cert aire d’estranyesa. Mentre t’acostes a la facultat, una furgoneta d’antidisturbis t’avança per l’esquerra, i pots entreveure les formes dels cascs que van asseguts al darrere. Una sensació d’intriga i inseguretat t’envaeix, alguna cosa passa. Abans d’arribar a la facultat encara veus una altra furgoneta. Se’n prepara alguna grossa.

Ja a casa, després d’haver-te deixat la veu per mostrar a la ciutat els abusos que la policia ha estat realitzant amb total impunitat, te n’adones que les lluites i la violència que sovint veus a la pantalla no estan tan lluny de tu. Ben al contrari, fa falta ben poca cosa per fer esclatar la ira d’aquells que sempre estan disposats a repartir. Però l’únic efecte que aconseguirà tot això serà que aquells que només reben, desperten també la seua ira per fer-se escoltar i respectar.   

Sobre la por

Caminaves al meu costat i m'agafaves com tantes altres vegades. Els teus ulls em miraven i volien dir-me que jo era alguna cosa més, però tenien por.  Caminàvem i somréiem mentre ens creuàvem amb vianants que no veiem. Volia pensar que tu senties el mateix. Ho senties, ho sabia. Volies dir-m'ho, volia dir-t'ho, però teníem por. Por al demà, a la incertesa. Caminàvem agafats, com tantes altres vegades...

Tempus fugit

Veus com el temps passa i no pots fer res per detindre'l, se t'escapa. Consideres que estàs traient-li tot el suc a la vida, però tens la sensació que no et dóna temps d'assaborir-lo amb tranquil·litat. El plaer de retindre, per uns segons, eixe sabor que tan t'agrada abans d'empassar-te'l, se t'escapa. I penses que pot ser siga l'últim any a la ciutat, a la teua ciutat, és aleshores quan et sents menuda, incapaç d'abastar tot allò que t'agradaria.

Sobre el risc

Un tramvia recorre carrers que han canviat molt en pocs anys. Fora, una pluja fina i constant ho cobreix tot d'un suau tel. Els paraigües, desordenats, caminen per les voreres. I de sobte tu, caminant sense paraigua i descalç, damunt d'un terra tan fràgil com el paper mullat.

Mai volies perdre de vista el campanar del poble, però alguna cosa dins teu volia que tornares a l’illa. Quan et vaig proposar el viatge no dubtares ni un moment, ni tan sols et va fer por haver d’agafar una avió, “si l’avió es trenca, menjar pa’ls peixos!”, deies constantment. Me’n vaig encarregar tan bé com vaig poder, i nerviosa perquè tot eixira bé vam arribar a l’aeroport. Vas gaudir del vol com un xiquet, o fins i tot més.

La primera parada la vam fer a Es Mercadal, però no vas poder reconéixer el poble, com canvien les coses en seixanta anys! Després de les instruccions i els compliments dels veïns vam trobar l’antic quarter. Tu caminaves el primer, ben ràpid, la curiositat podia més que tu. Els teus ulls blaus brillaven més que de costum, la barbeta et tremolava inevitablement. No havia canviat pràcticament res, la finestra de l’habitació on dormires durant any i mig romania intacta, i l’espai on féieu educació física continuava al costat del barranc, als peus de les muntanyes. Ara, però, seixanta anys després, els soldats han estat canviats per bombers i guàrdies forestals. Van vindre a saludar-nos, volien escoltar la teua història, que els vas contar ben content.

Ciutadella em va captivar, però tu seguies pensant en Es Mercadal, en el teu quartell, se’t notava. L’endemà vas gaudir del passeig pel port de Maó, els teus ulls esperaven vore el vaixell que anys enrere t’havia portat fins allí, i el que et va portar fins a La Mola, on passares els primers mesos. Les anècdotes i els records anaven esdevenint-se amb fermesa, com la tramuntana que cada dia ens empenyia per carrers de diferents ciutats de l’illa.

Somni complit, vas concloure a l’aeroport. I jo, em vaig donar per satisfeta. Mai oblidaré els teus ulls impregnats d’il·lusió, ni la manera com vas rejovenir sobtadament. Tant de bo sempre fóra tan fàcil fer-te feliç.   

Com dir Adéu

Uns cossos s'abracen, amb força, potser és l'última vegada que ho poden fer. Voldrien tindre més temps per acomiadar-se, però un tren està esperant. Lentament, el tren va agafant força, mentre uns ulls tristos observen molts braços que diuen adéu i rostres que somriuen per amagar les llàgrimes.

Els principis sempre són durs...i els comiats, agredolços.